YuriBCN

Fa gairebé un any, abans de que ens submergíssim a la pre-campanya i campanya de les eleccions estatals, el politòleg Jordi Sánchez va publicar un article al País, “A favor de la política”.

Venia a dir que no es pot segregar la política del fet social, de la nostra comunitat ciutadana, que en forma una part íntegra. De fet, per definició, la política és el procés pel qual els grups de persones prenen decisions. És la forma, el mètode pel qual convencem, guanyem i mantenim el suport dels demés per unes idees que ens poden interessar. És a dir, fem política contínuament. Aquest escrit és política: el lector està pensant en aquests mateixos instants si està d’acord, si es deixa convèncer per el que hi ha escrit en aquesta pantalla que té al davant. Si és així, hauré obtingut un aliat. Si no, un contrincant. Però el lector està participant en un joc polític. Sí en té una opinió (espero que sí), serà una opinió política, favorable o contraria, però política.

Això em porta al nucli del meu argument: estic a favor de la política. Puc entendre que hi hagi gent que sigui contrària a la política de partits. Però recordem que el mot ‘partit’ significa ‘partidari’, que a la vegada significa ‘favorable a uns interessos’. Tots, doncs, prenen partit en una discussió. Tots som partidaris en el joc polític. D’aquesta manera, la qüestió és com s’articula el fet de prendre partit. El que deixa insatisfet no és la política en sí, ja que aquesta és una part ineludible de la nostra condició social, sinó l’estructura processal de la presa de decisions per part dels partidaris d’uns interessos i d’altres, l’estructura del partits.

Els partits primer, i la democràcia com a mètode de presa de decisions després, han de canviar per a que la mateixa democràcia pugui sobreviure. Han de obrir-se a uns mètodes més inclusius de la ciutadania. Perquè els que gaudim de menys poder, la majoria i massa de la ciutadania, hem de defendre la democràcia, aquesta o una altra, per a defendre els nostres interessos en política.

És imprescindible, doncs, que els que participem activament en la política, els que desenvolupem i expressem, argumentem, uns idearis, unes ideologies, sigui a través dels partits o d’associacions, o a títol individual, ens adonem que no hi guanyarem absolutament res rebutjant, repudiant “la Política”. Cal defendre-la acarnissadament, ja que la desídia política és indolència i negligència democràtica. Només se’n aprofitaran els que tenen interessos divergents dels nostres, dels de la massa social que no tenim més canals que la política democràtica per defendre’ns.

En Duran diu a l’acte d’inici de campanya d’ahir el vespre que els demés es posin a la cua per a negociar, que el criteri és Catalunya. Seguidament diu que només negociarà amb el que guany les eleccions. Pobre estratega, en Duran. De quina cua parla, si diu que només parlarà amb el guanyador. Així la cua només la podria formar ‘un’. Si no parlarà amb els ‘perdedors’ (molt relatiu, això), en quina posició el posarà si el guanyador sap que no anirà enlloc més?

Aquest entestament és fruit de la posició de CiU que només pot formar govern el partit majoritari, posició interessada és clar, encara que aquest no pugui negociar un majoria suficient. Ja vaig comentar a Moral qüestionada que a la democràcia nostra, que és parlamentària, el govern el forma qui pot acordar-hi una majoria suficient. El model de “first past the post”, que és el que advoquen de fet, dona per resultat el bipartidisme i el menyspreu per les minories.

Bé, doncs si en Duran es declara disposat a pactar només amb qui guanyi les eleccions, si guanyés amb una majoria relativa el PP, per exemple, que necessités uns vots més per a acabar de formar majoria a les Cortes, se’n riuria de CiU, ja que sabria que no aniria al PSOE. CiU es veuria poc més que venut. La posició de CiU d’obtenir avantatges pels seus votants (que per això representen aquests al parlament) estaria greument debilitada per aquesta posició declarada.

Quina pifiada estratègica!

De què podrien servir? A mi em fa por el potencial resultat. Si els independentistes, sobiranistes i nacionalistes catalans decidissin no votar un partit proper als seu pensament polític (evidentment no n’hi ha cap que pot aspirar a ser ‘perfecte’), quin seria el resultat? Doncs que al Congreso no estaríem representats per ningú. Les Cortes estarien dominades per el PP, el PSOE, UDC, …

Està molt bé fer de català cabrejat i votar negativament, però el resultat l’arrossegarem durant quatre anys. Quatre anys en que aquestes Cortes legislarà en contra nostra i a partir del qual es formarà un gobierno espanyol sense cap mena de fre, al qual no haurà de negociar res del que ens pot interessar, que ens pugui afectar, més que amb en Duran i Lérida, potser. Si ara ens queixem, tremolo pensar què passarà si no hi tenim representants. Seria unes Cortes com aquelles que hi havia fa més de 100 anys, en que el poble de Catalunya hi seria representat per congressistes botiflers, botiflers de veritat, que només votarien en clau d’interessos espanyols i espanyolistes.

Ara imaginem l’inrevés: es vota massivament alternatives independentistes, nacionalistes, sobiranistes: ERC treu 12 escons (per exemple). La posició negociadora d’Esquerra serà la mateixa? CiU actuarà de la mateixa forma com fins ara? Els congressistes del PSC seguiran fent seguidisme del seu partit espanyol de referència? No oi? Aleshores, quin és l’escenari al que hem d’aspirar? Quin és de l’interés de veritat de la ciutadania catalana?

És clar que aquest escenari és improbable (no vull pensar que sigui impossible). Però el que està clar és que el vot nul, el vot en blanc i l’abstenció només pot servir a uns… als espanyolistes. Quina por!

La Carme Chacón, també coneguda com Car maChacón, empra les “noves tecnologies”, la Web 2.0. Ara bé, potser més que emprar, podríem dir que se’n aprofita, ja que fer política 2.0 implica que la comunicació sigui bi- o omnidireccional, que la relació entre el/la polític i la ciutadania sigui en ambdós sentits.

Un exemple és el Twitter. La primera impressió és que no twitteja, sinó que aprofita per a anunciar els seus últims posts. Però no és ni tan sols això! Fa servir una petita aplicació que es diu Twitter Tools (que és un plug-in del WordPress) que automatitza l’anunci dels posts. I així va… Machacón al Twitter: un post darrera l’altre.

Malauradament (per ella), per molt que doni una imatge de modernitat sociològica enxarxada, el que fa és aprofitar la web 2.0 com a medi de comunicació uni-direccional. Si aneu a la seva pàgina del Twitter, veureu que no té ni un sol “following”! Ni tan sol segueix els seus, com en Jordi Sevilla (57 following i 62 followers) o en José A. DonAire (151 following i 160 followers) Simplement considera les xarxes socials com a canal per a complementar la tele, la ràdio i la premsa.

La Car Machacón s’ho perd. Hauria d’estar fent servir la web 2.0 per a escoltar a la ciutadania enxarxada. En canvi, fa política 1.0! Espero que d’altres s’ho muntin millor!